Paisatges culturals

Els paisatges que caracteritzen la Conca d’Òdena, són fruit de l’interacció entre el territori i l’ésser humà durant segles. Aquesta interacció ha generat paisatges culturals de gran riquesa, dominats tradicionalment per un mosaic agroforestal molt divers, que és en definitiva l’essència de totes les zones mediterrànies, i per tant també de la Conca d’Òdena.

Actualment, aquest mosaic es va empobrint degut al model agroalimentari i de desenvolupament socioeconòmic predominant des dels anys 70 del segle XX, afectant per exemple a la qualitat dels serveis ecosistèmics, o incrementant clarament el risc de grans incendis forestals.

Un dels grans objectius de fons del Parc Agrari de la Conca d’Òdena és preservar allò que encara tenim, i recuperar, mica en mica el patrimoni cultural, social, ambiental, i econòmic que representen els ecosistemes agraris i forestals de la Conca d’Òdena, i totes les espècies i varietats que hi creixen i s’hi cultiven. 

Vegetació i flora

Els paisatges de la Conca d’Òdena es caracteritzen per un mosaic agroforestal on predominen els cultius extensius de secà i la vegetació mediterrània septentrional.

Els boscos corresponen principalment a pinedes, en les quals predomina el pi blanc (Pinus halepensis) -tot i la presència de pinassa (Pinus nigra subsp. salzmannii) a les zones més altes i obagues-, i  alguns alzinars i rouredes, principalment amb alzines (Quercus ilex) i diverses espècies de roure (Quercus faginea, Quercus humilis, Quercus cerrioides), que es fan més abundants en els ecosistemes que s’apropen al clímax. 

Les pinedes de pi blanc, moltes vegades desenvolupades sobre antics cultius, poden ser poc o molt denses, amb un sotabosc llenyós i escleròfil (ben adaptat a la sequera i les temperatures altes), dominat per garrics (Quercus coccifera) , llentiscles (Pistacia lentiscus), aladerns (Rhamnus alaternus), alzines o carrasques (Quercus ilex), i també plantes aromàtiques com el romaní (Salvia rosmarinus), la farigola (Thymus vulgaris) i la sajolida (Satureja montana). L’estrat herbaci, si existeix, és poc important.

Actualment, els pins són molt abundants per la seva gran capacitat de disseminació, el seu creixement relativament ràpid i les seves escasses exigències pel que fa a la qualitat del sòl; tot i que serien menys presents en ecosistemes madurs.

Totes aquestes característiques fan que siguin molt eficaços en la colonització de les grans extensions agrícoles que han estat abandonades, sobretot al llarg del segle XX, motiu per el qual són tan presents a la Conca d’Òdena. 

Pel que fa als alzinars de terra baixa, són formacions forestals denses i ombrívoles, amb un sotabosc divers i sovint important, en què predominen plantes esclerofil·les.

Als boscos més ben desenvolupats, s’hi pot distingir un estrat arbustiu alt, que acull alguns laurifolis, i un de baix. Algunes de les espècies que hi podem trobar formant l’estrat arbustiu són: el llentiscle (Pistacia lentiscus), l’aladern (Rhamnus alaternus), el marfull (Viburnum tinus), el cirerer d’arboç (Arbutus unedo), o el galzeran (Ruscus aculeatus), entre d’altres.

A més, hi són especialment freqüents les lianes que per mitjans diversos s’enfilen sobre els arbustos o sobre les mateixes alzines en cerca de la llum directa del sol. En són alguns exemples, el lligabosc (Lonicera implexa) i l’arítjol (Smilax aspera).

L’estrat herbaci és molt dispers, constituït per plantes que aguanten bé la penombra, com la falzia negra (Asplenium onopteris).

Cal posar de relleu, que moltes de les àrees que actualment són pinedes de pi blanc de regeneració sobre antics conreus ja presenten un estrat arbustiu d’alzines, constatació fefaent que si la successió secundària avança amb el decurs de les dècades acabaran esdevenint alzinars.  

Al seu torn, a les petites extensions on domina el roure hi podem trobar diverses espècies, ja que la Conca d’Òdena es troba en una zona de transició entre el roure valencià o de fulla petita (Quercus faginea) i el roure martinenc (Quercus pubescens), sent molt freqüents els individus híbrids entre aquestes dues espècies (Quercus x cerrioides).

Les rouredes que trobem són de fullatge poc dens, de manera que l’estrat arbustiu és important, constituït sobretot per plantes adaptades a viure a mitja ombra com poden ser el boix (Buxus sempervirens), el galzeran (Ruscus aculeatus), la coronil·la boscana (Coronilla emerus), o algunes espècies del gènere Rosa.

Al sotabosc s’hi fan un bon nombre d’espècies mediterrànies, com poden ser la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), fenàs (Brachypodium phoenicoides), rogeta (Rubia peregrina), entre d’altres. 

També cal destacar les màquies, bosquines en què es barregen la carrasca (alzina) i els roures, i on hi creixen mates i herbes xeròfiles, de manera discontínua; i les brolles, que també ocupen una part important del territori de la Conca d’Òdena.

En aquestes últimes predominen les brolles de romaní (Salvia rosmarinus) -així com les timonedes (Thymus vulgaris)- amb altres espècies com la foixarda (Globularia alypum), el bruc d’hivern (Erica multiflora) o  la bufalaga (Thymelaea tinctoria).

Cal fer menció al nombrós grup de plantes arvenses i ruderals que que creixen vora els camps de conreu, als marges de les finques i resseguint els camins, com ara la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides), el sarró de pastor (Capsella bursa-pastoris) o la rosella (Papaver rhoeas) entre moltíssimes altres. Aquestes espècies contribueixen fortament a la biodiversitat de la zona. 

Finalment trobem, tot i que molt malmeses, les comunitats vegetals de ribera, al llarg dels diversos cursos fluvials del territori, que havien estat formades per boscos caducifolis, on predominaven les espècies d’arbres i arbusts d’arrels sempre mullades com salzes (Salix alba i Salix cinerea), verns (Alnus glutinosa), pollancres (Populus nigra), àlbers (Populus alba), i que ara sovint apareixen suplantades per canyars d’Arundo donax.

Immerses a l’aigua podem trobar espècies herbàcies com el canyís (Phragmites australis) i els joncs (Scirpus holoschoenus), i al marge de la zona de ribera podem trobar algunes espècies com freixes (Fraxinus angustifolia) i oms (Ulmus minor). 

Addicionalment, si parlem de flora, cal destacar també la presència d’almenys 35 espècies diferents d’orquídies que han estat citades a la comarca de l’Anoia. Més informació:

Fauna

El mosaic agroforestal de la Conca d’Òdena, on s’hi combinen conreus extensius de secà amb boscos i matollars, forma un espai natural molt interessant pel manteniment de poblacions de fauna salvatge pròpies d’ambients mediterranis. De fet, la varietat de recursos i d’hàbitats disponibles en les zones de mosaic acostuma a mantenir una diversitat i abundància faunística encara més important que a les grans extensions forestals, un argument més que reforça la importància de preservar aquest mosaic.

Les zones obertes, marges de conreus i clarianes, són l’element necessari pel manteniment d’una comunitat molt diversa -més de 70 espècies- de papallones, que són un grup indicador de la diversitat d’invertebrats d’una zona i que és l’aliment de tota una xarxa tròfica importantíssima.

La diversitat i el bon estat de conservació d’alguns cursos d’aigua també és un element important a protegir, ja que comprèn des de rierols de curs intermitent i accelerat, fins a zones del riu Anoia amples i amb aigües molts més encalmades. També formen part d’aquest conjunt tota una diversitat de punts d’aigua d’origen agrícola que són hàbitat importantíssim per molta fauna aquàtica o semiaquàtica i que per tant cal preservar com a element no només cultural sinó també ecològic.

Tota aquesta diversitat de punts i cursos d’aigua no només permet en algun punt la persistència d’algunes poblacions de cranc de riu de potes blanques (Austropotamobius pallipes) sinó que permet l’existència d’almenys 25 espècies de libèl·lules, grup que n’és molt bon indicador.

Hi trobem des de grups d’espècies pròpies de cursos d’aigua d’aigües netes com els gòmfids i els calopterígids fins a també altres grups més associats a basses i aigües tranquil·les com els libel·lúlids, de tots els grups se n’han citat espècies realment escasses a escala catalana.

La mateixa diversitat de cursos i punts d’aigua també permet el manteniment d’una diversitat d’amfibis important, que comprèn des d’espècies associades a fondalades boscoses com la salamandra (Salamandra salamandra) i el gripau comú (Bufo spinosus), com poblacions d’espècies lligades a basses naturalitzades com el gripauet (Pelodytes punctatus) i espècies típiques de planes agrícoles obertes com el gripau corredor (Epidalea calamita). En total s’hi han citat fins a 8 espècies d’amfibis de les quals el gripau d’esperons (Pelobates cultripes), un habitant típic de les basses agrícoles naturalitzades, n’és el representant més escàs i amenaçat.

Quant a rèptils, els propis d’ambients aquàtics semblen gaudir d’una bona salut, com la serp d’aigua (Natrix maura), la serp de collaret mediterrània (Natrix astreptophora), i la tortuga de rierol (Mauremys leprosa).

El mateix es pot dir d’espècies lligades a boscos de ribera o clarianes de bosc com el vidriol (Anguis fragilis) i d’altres més generalistes com diverses espècies de serps: serp verda (Malpolon monspessulanus), serp blanca (Zamenis scalaris), serp llisa (Coronella girondica-)…

L’altra cara de la moneda la representen les espècies lligades a ambients oberts, conreus arboris de secà i semiestèpics, com pot ser la sargantana cendrosa (Psammodromus edwardsianus) o a ambients d’herbassar i pastura, com pot ser el lludrió llistat (Chalcides striatus). En el primer cas, l’última cita, a Santa Margarida de Montbui, correspon a l’any 93; en el segon, l’espècie sembla ja desapareguda de la conca d’Òdena, quedant relegada al sud de la comarca a on s’hi mantenen encara alguns ambients de matollar obert amb usos pastorals.

Menció a part mereix l’escurçó ibèric (Vipera latastei) que ha patit històricament una fortíssima persecució humana i ara només manté possibles poblacions al marge de la conca en ambients molt poc humanitzats.

Els mamífers de mida mitjana o gran més abundants a la zona ara per ara possiblement siguin el cabirol (Capreolus capreolus), que ha augmentat les seves poblacions a la zona així com a tot el territori català, i el porc senglar (Sus scrofa), que tot i també ser omnipresent, aparentment manté unes poblacions més controlades que en altres zones a on representa una problemàtica agrícola important.

Al darrere hi van el conill de bosc (Oryctolagus cuniculus) i la llebre europea (Lepus europaeus), tot i que en el primer cas depèn molt del manteniment obert de l’hàbitat i manté abundàncies molt desiguals al llarg de la zona.

Quant a carnívors, les quatre espècies més generalistes: la guineu (Vulpes vulpes), la geneta (Genetta genetta), la fagina (Martes foina) i el teixó (Meles meles) mantenen bones poblacions a la Conca, i junt amb d’altres més escasses com la mostela (Mustela nivalis) que són presents a la zona, ajuden a fer un paper regulador de les poblacions de rosegadors, sobretot representades per les espècies més comunes com el talpó comú (Microtus duodecimcostatus), els ratolins de camp o de casa (Mus musculus i Mus spretus) i el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus).

Tampoc cal oblidar la presència d’altres mamífers com les musaranyes i una bona desena d’espècies de ratpenats que actuen com a grans depredadors d’insectes.

Els ocells, finalment, són també un grup molt beneficiat de la diversitat d’ambients, comptant, per això, amb espècies tan estrictament forestals com el gamarús (Strix aluco), una espècie de mussol que és absent a zones massa obertes com, per exemple, la plana de Lleida, com també alhora amb una sèrie d’espècies típiques de conreus i zones obertes com les aloses (Alauda arvensis), cogullades (Galerida cristata), cruixidells (Emberiza calandra), bitxacs (Saxicola torquatus), etc.

La diversitat de rapinyaires que s’alimenten de tota la diversitat de fauna que s’ha llistat fins ara també és important de mencionar, amb presència ocasional o localitzada d’espècies de tanta importància com el falcó pelegrí (Falco peregrinus), l’àliga cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), i el duc (Bubo bubo).

Geologia

A la Conca d’Òdena, predominen els sòls calcaris, gresos, margues, formant els característics badlands; i guixos. 

A més, destaca la presència de fòssils en diferents punts de la Conca d’Òdena, destacant els nummulites de Collbàs, i altres animals marins a Miralles (ex: sireni, crancs, eriçons, etc.). I estructures càrstiques formant gorgs (ex: de Santa Càndia a Orpí) i avencs i coves (ex: Capellades).

Zones d’especial interès geològic:

Zones d’interès ambiental

Riera de Clariana: Xarxa Natura 2000 i zona ZEPA (Especial protecció per les aus).

PEIN Carbasí, Serra de Miralles – Queralt i Ancosa – Montagut.

Valls de l’Anoia: LIC (Lloc d’Importància Comunitària) i ZEPA.

Espai d’interès agrícola a Santa Margarida de Montbui – Sant Martí de Tous.

Espai d’interès agrícola a Jorba / Traver i Copons.

Espai de recàrrega hidrogràfica aqüífer Carme – Capellades